Barbarismes econòmics

Sovint escolto termes econòmics que, com a futur economista, em fan mal a les orelles. Les transcripcions literals que es fan dels termes econòmics del castellà al català a vegades són molt malsonants. A continuació, citaré els casos més paradigmàtics d'aquests barbarismes, que són emprats tant pels ciutadans com per acadèmics no acostumats a expressar-se en la llengua de Pompeu Fabra. 

Plaç: Aquest és potser un dels termes més emprats en economia per mesurar els efectes de les polítiques, tan a curt, mitjà com llarg. Però la veritat és que segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), plaç no existeix en català (una mala traducció del plazo castellà). El terme correcte és termini. Per tant, direm curt termini, mitjà termini i llarg termini.

La deuta: Aquest potser no s'empra tant com l'anterior, però també és un dels barbarismes comuns en matèria econòmica. Santiago Niño Becerra sempre ho diu, i de tant en tant li he sentit dir a Xavier Sala Martín. Fruït també d'una traducció literal del castellà (la deuda), allò que hom deu a un altre en català és masculí: el deute. 

Liquidesa: Aquest l'he escoltat moltes vegades en l'àmbit acadèmic. La meva professora d'Anàlisi d'Estats Comptables el posava a totes les diapositives. També és el resultat d'una traducció i modificació del mot castellà liquidez. Però en català la qualitat de líquid és liquiditat. 

Financiació: L'acció de finançar també és a vegades mal emprada. En castellà és del gènere femení (la financiación) i en català el terme correcte és masculí: el finançament. 

Rentable: Aquest potser és dels més estesos. Jo fins i tot l'he arribat a dir en alguna ocasió i de ben segur que molta gent pensa que és correcte, però la veritat és que en català, del que dóna un bon rendiment econòmic, productiu, funcional, etc., en diem rendible. I per extensió direm rendibilitat, i no rentabilitat. 

Acreedors: Gonzalo Bernardos, Niño Becerra, Gay de Liébana i els tertulians en general han emprat alguna vegada o altre aquest terme per referir-se a la persona/entitat envers la qual hom té un deute. Amb el tema de Grècia el vaig sentir forces vegades seguides. En català aquells qui tenen el dret a cobrar un deute són els creditors. 

Aniré actualitzant els termes així que en senti de nous. 

Sobre la crema de banderes

Ahir es va celebrar la multitudinària Cadena Humana per la Independència, altrament dita Via Catalana. Va ser un acte molt nombrós i les xifres són difícils de precisar. En tot cas hi ha una opinió força majoritària que parla de més d’un milió de persones. Paral·lelament, va produir-se la manifestació de l’esquerra independentista on, com cada any, es cremen les banderes de França, Espanya i la Unió Europea. A més d’aquests dos actes, la delegació de la Generalitat  a Madrid va commemorar la Diada de Catalunya al Centre Blanquerna. Just en el moment que es procedia a iniciar la cerimònia, un grup d’uns 15 individus van entrar al crit de “No nos engañan, Catalunya es España”. Aquests individus van acostar-se fins una tarima que hi havia col·locada per celebrar l’acte, van agredir el diputat d’Unió, Josep Sánchez Llibre, van destrossar mobiliari de la sala i, finalment, van llançar gasos lacrimògens. Van actuar amb total impunitat.

Avui totes les televisions en parlaven. Però certes televisions comparaven la crema de banderes amb l’acte feixista, i ho posaven al mateix nivell. El presentador de 13TV parlava dels dos feixismes, mentre ensenyava primer les imatges de les agressions a Madrid i posteriorment la crema de banderes a Catalunya. Cansat de que es comparin aquests dos fets com a igual gravetat, he volgut parlar una mica sobre la crema de banderes.

Cremar una bandera, des del meu punt de vista, és un acte de manifestació per mostrar rebuig al significat que té aquesta. La llei no hauria de castigar aquells que cremin banderes, siguin quines siguin, de la mateixa manera que la llei tampoc hauria de condemnar la crema de fotos del Rei. Ambdues coses les trobo un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per què només el rei? El reis és algú que mereix més respecte que jo o qualsevol altre persona? Qui és el rei, a part d’un vividor, un ‘putero’ i un caçador d’animals protegits? La llei protegeix de ser cremada la foto d'un senyor, però les fotos de la resta de ciutadans poden ser cremades. Aquesta és la igualtat davant la llei que tan es predica, a part de la figura inviolable del rei i la impossibilitat de que sigui jutjat si comet qualsevol delicte.

Als Estats Units es va produir un gran rebombori,  quan una sentència del Tribunal Suprem no considerava anticonstitucional la crema de banderes. La sentència afirmava que el govern no pot prohibir l’expressió d’opinions perquè no estigui d’acord amb elles. Aquesta filosofia és semblant a la frase mal atribuïda a Voltaire “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. I és el que trobo que hauria de ser a tot arreu.

L’ordenament constitucional no hauria de defensar una tela o un cartró només perquè està pintat amb uns colors determinats. És absurd que la llei defensi un tros de tela i no un altre pel seu contingut. La tela i el cartró no tenen drets. Si es jutja algú per haver-los cremat se les està tractant com si en tinguessin. Cremar una bandera que has comprat tu no és el mateix que destruir la propietat privada o pública i agredir a algú. Si poseu al mateix nivell l’ofensa que l’agressió, ja podeu trucar al vostre advocat. Una ofensa és subjectiva i interpretable fins a l’infinit.

Cremar una bandera o una fotografia pot ser de mal gust, però hauria d’estar protegit per la llibertat d’expressió