dimecres, 23 de setembre de 2015

La sentència de la Haia

Ha circulat i encara circula per Internet un suposat fragment d'una sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, en el qual es diu el següent: 
“Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.”
El Tribunal Internacional de Justícia és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides. El suposat fragment anterior estava inclòs en la sentència del 22 de Juliol del 2010 sobre la declaració unilateral d'independència que va dur a terme Kosovo. La sentència es va produir després que l'Assemblea General de l'ONU formulés un requeriment d'opinió consultiva sobre si l'esmentada DUI s'ajustava al dret internacional. 

El cert és però, que la sentència no diu en absolut el que s'ha senyalat anteriorment. Suposo que, a falta d'arguments jurídics solvents, s'ha modificat una sentència ad hoc per contextualitzar-la clarament al cas català (referències aquí, pàg 5, i aquí). El que si que diu és el següent: 
"El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència. La declaració d'independència de 17 de febrer del 2008 [de Kosovo] no infringeix el dret internacional general"   
Per tant, a grans trets, només seria certa la primera frase de l'esmentat fragment. La resta del fragment està extreta, sintetitzada i modificada de l'anàlisi que va fer de la situació política de Catalunya la comissió de defensa dels drets de la persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona del gener del 2013, concretament al sisè paràgraf. 

El que sorprèn és la mediatització d'aquest fals fragment jurídic que han fet servir periodistes i tertulians de tota mena amb una autoritat arrogant i insolent. Per exemple, en aquesta trobada entre Pilar Rahola i Albert Rivera, es pot veure com a partir del minut 6:50, Rahola li parla de les lleis i la voluntat democràtica i tot seguit acaba llegint la sentència en qüestió. 




Però també la va fer servir en el seu moment el jutge oficial de l'independentisme, el triennalment suspès Santiago Vidal, en un acte de l'Assemblea Nacional Catalana el 2013.


divendres, 18 de setembre de 2015

Barbarismes econòmics

Sovint escolto termes econòmics que, com a futur economista, em fan mal a les orelles. Les transcripcions literals que es fan dels termes econòmics del castellà al català a vegades són molt malsonants. A continuació, citaré els casos més paradigmàtics d'aquests barbarismes, que són emprats tant pels ciutadans com per acadèmics no acostumats a expressar-se en la llengua de Pompeu Fabra. 

Plaç: Aquest és potser un dels termes més emprats en economia per mesurar els efectes de les polítiques, tan a curt, mitjà com llarg. Però la veritat és que segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), plaç no existeix en català (una mala traducció del plazo castellà). El terme correcte és termini. Per tant, direm curt termini, mitjà termini i llarg termini.

La deuta: Aquest potser no s'empra tant com l'anterior, però també és un dels barbarismes comuns en matèria econòmica. Santiago Niño Becerra sempre ho diu, i de tant en tant li he sentit dir a Xavier Sala Martín. Fruït també d'una traducció literal del castellà (la deuda), allò que hom deu a un altre en català és masculí: el deute. 

Liquidesa: Aquest l'he escoltat moltes vegades en l'àmbit acadèmic. La meva professora d'Anàlisi d'Estats Comptables el posava a totes les diapositives. També és el resultat d'una traducció i modificació del mot castellà liquidez. Però en català la qualitat de líquid és liquiditat. 

Financiació: L'acció de finançar també és a vegades mal emprada. En castellà és del gènere femení (la financiación) i en català el terme correcte és masculí: el finançament. 

Rentable: Aquest potser és dels més estesos. Jo fins i tot l'he arribat a dir en alguna ocasió i de ben segur que molta gent pensa que és correcte, però la veritat és que en català, del que dóna un bon rendiment econòmic, productiu, funcional, etc., en diem rendible. I per extensió direm rendibilitat, i no rentabilitat. 

Acreedors: Gonzalo Bernardos, Niño Becerra, Gay de Liébana i els tertulians en general han emprat alguna vegada o altre aquest terme per referir-se a la persona/entitat envers la qual hom té un deute. Amb el tema de Grècia el vaig sentir forces vegades seguides. En català aquells qui tenen el dret a cobrar un deute són els creditors. 

Aniré actualitzant els termes així que en senti de nous. 

diumenge, 6 de setembre de 2015

Estado y matrimonio

Hace ya más de dos meses que la Corte Suprema de los Estados Unidos legalizó el matrimonio homosexual en todos los estados. La decisión de la Corte, aprobada por un estrecho margen de 5 votos a 4, fue una decisión histórica. Las manifestaciones se dejaron ver en todo el país. Pero, como era de esperar, los sectores conservadores y religiosos de la sociedad estadounidense se lo han tomado como un desafío a las leyes divinas y apelan a la desobediencia de las leyes humanas en pro de la palabra de Dios.

Un caso paradigmático a raíz de la decisión de la Corte Suprema es el de Kim Davis, una funcionaria del estado de Kentucky que se ha negado a cumplir las órdenes del gobernador del estado y de los tribunales. Davis es la encargada de dispensar los permisos administrativos para los enlaces matrimoniales. Alegando a sus convicciones religiosas, la funcionaria ha denegado los permisos a muchas parejas homosexuales que querían casarse. Davis, a pesar de ser de filiación demócrata, se ha convertido en una heroína para el ala más conservadora de los republicanos. Tras la insistente negativa de Davis a realizar su trabajo y dispensar los permisos administrativos, un juez federal la ha enviado a prisión.

Este caso ilustra que las convicciones morales de uno mismo pueden llegar muy lejos. Pero esto no tiene porque ser necesariamente malo. El problema es cuando existe una obligación institucional de establecer relaciones que, por motivos de toda clase, un sujeto no quiere establecer con otro. Aunque Kim es una funcionaria; los contribuyentes no le pagan para tomar decisiones morales, y los contribuyentes homosexuales también sufragan su salario. Ir a prisión por negarse a dispensar permisos administrativos para enlaces matrimoniales es algo desproporcionado. En este escenario, se le están negando derechos a aquellos homosexuales que quieren casarse. Aunque probablemente acudieran a Kim para polemizar (pues disponían de otros 137 funcionarios en todo el condado), esto no justifica que se impida a los homosexuales ejercer su derecho. 

Entonces, en este escenario, entra en colisión el legítimo derecho a la objeción de conciencia (también ejercido con ampara jurídica por médicos que se niegan a practicar abortos aludiendo a razones de índole moral o religiosa) y el muy legítimo derecho al enlace matrimonial por parte de una pareja del mismo sexo. El conflicto surge en el momento en que el Estado es quién debe emitir los permisos administrativos para los enlaces matrimoniales, es decir, en el momento en el que Estado, derecho civil mediante, tiene la potestad de casar a los sujetos que así lo desean. 

El matrimonio es un contrato, y como tal, debería ser acordado por las partes, como cualquier otro contrato privado. Deberían predominar las normas dispositivas y la autonomía de la voluntad. Las partes deberían establecer las obligaciones, las cláusulas contractuales y todo tipo de detalles a los que quieran obligarse (o no) de forma recíproca. Por tanto, el Estado debería limitarse a forzar el cumplimiento (enforcement) de dichos contratos (como lo hace con cualquier otro) más allá de inferir en lo que dichos contratos deben contener. 

Lo anterior podría abrir la puerta a los muy legítimos matrimonios polígamos, pues no existen motivos para autorizar los matrimonios entre dos personas (del mismo sexo o de diferente) y no hacerlo para otro tipo de enlaces entre más de dos individuos que suscriban el contrato de forma libre y voluntaria. El Estado no debería definir y acotar que es un matrimonio. Ya conseguimos separar a la Iglesia del Estado.  La siguiente lucha debe ser echar al Estado del matrimonio. 

dimecres, 19 d’agost de 2015

L’aritmètica del federalisme


Ahir, l’alcalde del meu municipi, Sant Feliu de Llobregat, va penjar un enllaç al mur del seu Facebook que portava al seu bloc personal, i on donava 10 motius pels quals votaria a la candidatura de Catalunya Sí Que Es Pot a les eleccions del 27 de Setembre. Sant Feliu és un poble de llarga tradició Verda, avui dia en confluència amb el PSC (tot i que en minoria).

Com ja és habitual, part de l’argumentari que acompanya a ICV i a la coalició CSQEP és el del referèndum consensuat i pactat amb l’Estat, a part del discurs clàssic de la dreta, les retallades i la justícia social. Però en aquest article em volia centrar al que vaig descriure-li en un comentari: el referèndum consensuat.

Cada vegada que llegeixo a gent que encara confia en una reforma constitucional per a un referèndum pactat (i que aquest referèndum inclogui la separació, més enllà de les altres qüestions sobre les que argumenten que volen decidir: dret a decidir-ho tot) em quedo del tot esmaperdut. Com bé és sabut, el Títol X de la Constitució, inclou quatre articles que formulen i especifiquen els procediments per duu a terme la reforma constitucional. L’article 168 diu que es necessita una majoria de dos terços en ambdues cambres de les Corts Generals (Congrés i Senat) per a modificar la Carta Magna.

Dues terceres parts, per si algú avui dia encara no s’ha parat a reflexionar, són 234 diputats. Això vol dir que es necessita reduir a aquells que no són partidaris d’incloure el dret de secessió o de referèndums d’independència a 116 diputats. I malgrat tot, sóc escèptic que el partit de Pablo Iglesias realment deixés fer el referèndum si tingués les majories. Però estan en el seu dret de creure-ho possible.

Aleshores vaig decidir repassar una mica les dades històriques de les 11 eleccions generals que hi ha hagut a Espanya des de la Transició. Des que hi ha eleccions democràtiques a Espanya, el PP (incloent la seva antiga denominació, Alianza Popular, i Coalición Democrática, on estava inclosa Alianza Popular a les eleccions de 1979) i PSOE han tingut una mitjana de 271 diputats al Congrés, això és, un 77% dels escons totals. És a dir, que de mitjana (l’any 2008 van arribar a tenir el 92% dels escons del Congrés dels Diputats) PP i PSOE han tingut sistemàticament més dels famosos dos terços (el 66,6%) de la cambra. Si excloem les eleccions de 1977 i 1979 (és a dir, eliminem el factor UCD, que crea un clar biaix a la baixa per als escons de PP i PSOE, ja que ambdues formacions tan sols van sumar el 38% i 37% en les respectives eleccions) ens surt que de mitjana han tingut 302 escons, és a dir, el 86% del total, és a dir, 20 punts percentuals per sobre dels dos terços que exigeix la Constitució per modificar-la.

Amb el salt de Ciutadans al Congrés encara es veu més negre la cosa. Tots sabem que la postura d’Albert Rivera i companyia en aquest tema no difereix en res a la del PP. I això li hem de sumar el recent pronunciament de la direcció federal del PSOE, que va rebutjar sense cap tipus de matís un tracte de favor a Catalunya en una reforma constitucional, començant per un pacte fiscal (contradient el que havia dit Àngel Ros en una entrevista a El País) i afirmant que “l’únic model autonòmic acceptat per tots els dirigents socialistes és el d’un finançament just i equitatiu”. Per tant, si de pacte fiscal ni parlar-ne, de referèndum encara menys.


No seré jo qui els digui que els unicorns no existeixen. 

Libertad migratoria: ética y próspera


Los discursos liberales son bien conocidos por su afán de liberalización económica en aras de una mayor libertad y una mayor eficiencia. La globalización económica, esto es, el libre flujo de capitales, mercancías e información está siempre presente en el discurso ideológico, y muchas veces se obvia que también entra en ésta liberalización la libertad de circulación de personas, esto es, la libertad migratoria.
La libertad de movimientos es  una libertad básica que los gobiernos deberían respetar y proteger. Las restricciones fronterizas son moralmente inadmisibles y económicamente destructivas. La mayoría de individuos a los que se les impide mover libremente a través de las fronteras nacionales huye de la persecución o de la pobreza, desea un mejor trabajo y poder mejorar sus planes de vida. La restricción migratoria prohíbe a esos individuos llevar a cabo todas las acciones mencionadas anteriormente, y no por falta de mérito o porque representen un peligro para los demás. Esto es un escollo para el potencial económico y la innovación de las sociedades humanas de todo el mundo, y es indefendible en cualquier orden que reconozca el valor moral y la dignidad de todo ser humano.
El filósofo Michael Huemer argumenta con un ejemplo la inmoralidad de la restricción migratoria. En su ensayo, Huemer nos pone en una situación impactante.
Marvin necesita desesperadamente comida. Alguien le ha robado la comida o quizá un desastre natural ha destruido su cosecha. Sin importar la razón, Marvin está en riesgo de morir de hambre. Afortunadamente, Marvin tiene un plan para remediar su problema: irá hasta el mercado, donde comprará pan. Huemer asume que en la ausencia de interferencias externas, el plan será satisfactorio: el mercado está abierto, y hay otros individuos que están dispuestos a venderle comida a Marvin, intercambiándola por algo que Marvin posee. Un tercer individuo, Sam, se da cuenta de las intenciones de Marvin. De repente, Sam decide detener a Marvin para restringir que logre su objetivo, impidiéndole mediante la fuerza y la coacción que logre llevar a cabo el intercambio. En consecuencia, Marvin regresa a su casa con las manos vacías y muere de hambre. En ésta situación —argumenta Huemer—Sam ha hecho algo moralmente comparable a matar a Marvin; ha sido una violación severa de sus derechos. Su sangre está en sus manos.
La moralidad del argumento anterior también se hace extensiva en otra situación menos extrema y de consecuencias menos severas. Ahora supongamos—sigue Huemer—que en lugar de morir después de volver a casa, Marvin posee una malnutrición severa. Además, su situación podría haberse evitado si hubiera sido capaz de comerciar en el mercado, pero Sam se lo impidió mediante la coacción. En este caso, de nuevo, Sam ha violado los derechos de Marvin y se puede afirmar que Sam es culpable de la malnutrición de Marvin.
En otro escenario, Marvin es muy pobre, y puede modificar su situación comerciando en el mercado y aumentando su renta, y además enviará grandes cantidades de dinero a su lugar de origen para ayudar a su familia. De nuevo, Sam restringe su acceso al mercado mediante la coacción. En éste caso, Sam ha forzado a Marvin a seguir siendo pobre. Al comienzo, Sam no era el culpable de que Marvin fuera pobre, pero ahora sí es culpable que Sam lo siga siendo, pues ha interferido en la acción que hubiera modificado su situación.
Ésta última situación es la que se da constantemente en las sociedades. Por tanto, las políticas de restricción migratoria son, a todos los efectos, directamente culpables de las situaciones de pobreza (en Europa, además, tenemos la Política Agrícola Común que lleva a cabo la Unión Europea, y mediante la cual se dificulta enormemente a los países pobres poder competir, debido a las reducciones artificiales de los precios europeos derivadas de dicha política).
Hay dos argumentos desde un punto de vista moral comúnmente usados contra quienes propugnamos una apertura de fronteras y una liberalización de los flujos migratorios (muy utilizados por los sectores conservadores de la sociedad). El primero de todos es que la inmigración pondría en peligro la cultura nacional, y el segundo es que quienes defendemos la libertad migratoria tenemos la obligación moral de compartir nuestro domicilio o nuestro empleo con los inmigrantes.
El primer argumento, aunque fuera cierto, no sería motivo suficiente para justificar que se condenase a la pobreza a miles de millones de personas. Tal vez haya algo de valor en mantener una cultura y una identidad, pero no son lo suficientemente valiosas como para justificar y forzar a millones de Marvins a la pobreza. Si se usa éste argumento para justificar las restricciones migratorias y por ende condenando a la pobreza y la muerte a millones de Marvins, se está quebrantando la igualdad moral. La igualdad moral de las personas simplemente establece que, prima facie, no podemos considerar que los fines existenciales de ninguna persona posean prevalencia moral sobre los fines de ninguna otra persona. Y más aún cuando la cultura nacional, los valores y las costumbres, al igual que la religión, deberían ser cosas independientes del Estado, pues éste podría arbitrariamente privilegiar a unos y promocionarles mediante los impuestos de los otros (cosa que es fruto de la simbiosis entre Estado y Nación, surgiendo el concepto de Estado-Nación).
El segundo argumento, además de ser absurdo y ridículo, tiene una sencilla contra-argumentación. Aquél que lo usa contra quienes defendemos la libertad migratoria, ¿tiene la obligación moral de acoger en su casa a los españoles que no tengan techo o compartir su trabajo contra los que estén desempleados? Juan Ramón Rallo concluía en un debate sobre la igualdad moral que  lo que la igualdad moral entre las personas requiere es no tratar distinto a quienes son iguales (los seres humanos). Nada más. Si no existe una obligación positiva a compartir nuestro domicilio con españoles, tampoco la habrá con los no españoles.
Pero además, la inmigración no solo es moralmente aceptable, sino que también mejora el bienestar y la prosperidad de las sociedades.
La revista Fortune publica cada año el ranking Fortune 500, un listado de las 500 mayores empresas estadounidenses de capital abierto a cualquier inversor según su volumen de ventas. De éste ranking hay algunos datos interesantes:
—Más del 40% de las empresas del listado de Fortune 500 del 2010 fueron fundadas por inmigrantes o por hijos de inmigrantes.
—Las empresas de Fortune 500 fundadas por inmigrantes o hijos de inmigrantes emplean a más de 10 millones de personas en todo el mundo
—Los ingresos generados por las empresas de Fortune 500 fundadas por inmigrantes o hijos de inmigrantes son mayores que el PIB de todos los países del mundo, a excepción de Estados Unidos, China y Japón. Es decir, serían la cuarta economía más grande del planeta. Si solo cogemos las empresas fundadas directamente por inmigrantes (excluyendo hijos de inmigrantes), seguirían teniendo un PIB mayor que España, Canadá, Corea del Sur o Argentina.
—7 de las 10 marcas más valiosas del mundo provienen de empresas estadounidenses fundadas por inmigrantes o hijos de inmigrantes (Apple, Google, AT&T, Budweiser, Colgate, eBay, General Electric, IBM, and McDonald’s, por nombrar a unas pocas)
Los datos anteriores arrojan un enorme balance a favor de la libertad migratoria. Pero no parecen suficientes, pues hay un argumento que ha calado y seguirá calando muy fuerte en las sociedades, y es de un uso muy recurrente: los inmigrantes hacen que disminuyan los salarios, al tener una remuneración salarial menor. Aunque resulte sorprendente, la evidencia empírica disponible demuestra justo lo contrario: los inmigrantes tienen un efecto nulo o incluso positivo sobre los salarios nacionales.
De entrada, se comete un error teórico suponiendo que los inmigrantes son trabajadores sustitutivos de los nacionales, cuando los primeros suelen ser empleados de baja cualificación y los nacionales no (como dato, el 88,5% de los trabajadores españoles tiene un título de educación secundaria o superior del que carecen la gran mayoría de inmigrantes). Lo que esto significa es que para la mayoría de los casos, los trabajadores inmigrantes son complementarios y no sustitutivos de los nacionales.
Por un lado, los inmigrantes facilitan la creación de nuevos empleos (por ejemplo, abaratan el servicio doméstico y han permitido incrementar la participación de la mujer en el mercado laboral) y por otro, un aumento de los trabajadores foráneos a causa de la inmigración supone incrementar la demanda interna por el resto de bienes que producían los nacionales, lo que aumenta su remuneración; el gasto adicional de los nuevos inmigrantes permite sostener nuevos empleos (no es, como se argumenta muchas veces, un juego de suma cero en el que los puestos de trabajo están dados). Además, el aumento de inmigrantes haría crecer los precios de la vivienda (aumentaría la demanda) y revalorizaría el patrimonio que pudieran tener los trabajadores.
Por otro lado, no deja de ser curioso que haya quienes son partidarios del madoffiano sistema de pensiones de reparto, basado en la cantidad de trabajadores para poder abonar las pensiones y prestaciones , y contrarios a la libertad migratoria. Con las condiciones actuales, y si la tendencia sigue y se acelera, podría llegarse a una proporción de 1 trabajador: 1 pensionista. Dado que las pensiones crecen con dos factores, la productividad y el número de empleados, y España ha tenido y tiene una productividad muy baja, será necesaria la presencia de inmigrantes para intentar revertir la pirámide poblacional y poder hacer sostenible un sistema condenado a la quiebra.
En suma, la libertad migratoria debe ser la norma, no la excepción. Solo bajo algunos supuestos y situaciones muy concretas podría argumentarse en pro de la restricción.

Google 1-0 AEDE

El lobby estatal ha perdut. Si més no, un dels múltiples i abundants lobbys que existeixen a la societat espanyola. L’AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles), una agrupació de diversos mitjans de comunicació, ha acabat rebent per partida doble. Aquesta associació va exercir pressió al govern espanyol perquè inclogués l’anomenada Taxa Google en la nova Llei de Propietat Intel·lectual. Aquesta taxa (com ja va anunciar i condemnar SFLB) volia gravar fiscalment els llocs web que posaven enllaços que conduïen a mitjans digitals. Les nocives conseqüències no van trigar gaire. Google va anunciar el 16 de Desembre  que tancaria el Google News, el portal del gegant tecnològic que agregava les notícies dels mitjans i les agrupava per temàtiques, àmbits i tipologies.
Ràpidament van sorgir reaccions dels mitjans demanant la intervenció de les autoritats, tan nacionals com comunitàries, per evitar el tancament del portal de la companyia americana, ja que els hi suposaria una forta caiguda del tràfic. Però Google va ser contundent: ofereix tràfic gratuït als mitjans i aquests encara volen cobrar-li?
Alemanya va incloure un article semblant en la seva legislació sobre propietat intel·lectual. El grup editorial més gran d’Alemanya (i d’Europa), Axel Springer, va sortir de l’agregador de notícies de Google després que aquest es negués a remunerar-los. Resultat: pèrdua del 80% del tràfic. Pocs dies més tard va tornar a demanar l’ingrés a l’agregador de Google per recuperar el tràfic perdut. Però aquests com a mínim han aconseguit tornar-hi gratuïtament. El cas espanyol ha estat una arma de doble tall: Google ha tancat el servei de Google News i el tràfic que han perdut els mitjans el compensen PAGANT a Google per aparèixer en els primers llocs del buscador. Irònic, oi?
És un dels múltiples exemples del corporativisme empresarial que no busca reinventar-se i ser competents per gener valor afegit al consumidor sinó que parasita les rentes dels ciutadans per evitar reformular el seu caducat model de negoci. En aquest punt, la simbiosi entre la política i el sector empresarial anti-competent es converteix en un impediment pel progrés, i en aquest cas, l’oferta d’informació.

diumenge, 11 de gener de 2015

En defensa del lliure dret a la defensa



Els fets ocorreguts ahir a París han tingut una repercussió mundial i han arribat mostres d’afecte i solidaritat des d’arreu del món. El brutal atemptat contra la revista satírica Charlie Hebdo ha sacsejat l’opinió pública i política d’arreu del món i ha fet saltar totes les alarmes. Totes les portades han tret en primera plana els fets ocorreguts ahir, i n’hi ha que amb valentia han posat les portades satíriques per les quals es va atemptar contra el setmanari francès. Tres homes vestits completament de negre van entrar amb fusells AK-47 i van matar 12 persones, entre ells el director del setmanari. Costa d’assimilar aquesta frase: dotze persones van ser assassinades per fer un dibuix. La llibertat, no només d’expressió, havia estat atacada. I dic no només la d’expressió, que és de la que més s’ha parlat, perquè el lliure dret a la defensa tampoc van poder exercir-lo degut a les restriccions institucionals sobre la tinença d’armes a gran part d’Europa.

El dret a la defensa i a la protecció de la integritat física d’un mateix, més enllà del monopoli públic de la violència que posseeixen les institucions estatals, és quelcom fonamental. Com bé és conegut, a la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units aprovada el 15 de Desembre de 1791 es va aprovar que Essent necessària una milícia ben ordenada per la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit. És a dir, l’Estat americà no es reserva el dret a la possessió d’armes sinó que no prohibeix a la seva població poder-ne disposar lliurement per a salvaguardar la seva integritat física. I fixeu-vos que no prohibir-lo no equival a obligar a la gent a tenir-ne. Hi haurà ciutadans que en tindran i hi haurà ciutadans que no. El dret es pot exercir o es pot no exercir. Però a Europa el dret no es pot exercir dins del marc legal. És a dir, un ciutadà no pot adquirir de manera legal una arma per preservar la seva integritat.

Si un ciutadà vol adquirir una arma ha de saltar-se la llei, ha d’enfrontar-se a penes i sancions. Els delinqüents que posseeixen armes no els hi fa res saltar-se una llei més. Per tant, els qui volen emprar les armes amb finalitats ofensives són els que habitualment les tenen. I la població que voldria emprar-les amb finalitats defensives en té restringit l’accés. De la mateixa manera que la prohibició de les drogues protegeix els narcotraficants, en certa manera, la prohibició d’armes deixa indefensos els ciutadans corrents envers els delinqüents. Qui vol tenir armes amb finalitats clarament ofensives les té independentment del marc legal. La prohibició limita el dret a la defensa, i és legítim que tothom tingui dret a defensar-se en igualtat de condicions, cosa que actualment dificulta la legalitat vigent.

Però l’argument per la prohibició és que les armes maten. Una societat ben armada ha de comportar una societat violenta i criminal. Que estrany que un dels països amb les taxes de criminalitat i delinqüència més baixes del planeta i famós per la seva neutralitat i pacifisme com és Suïssa sigui el tercer país més armat del món, amb 46 armes per cada 100 habitants. I casualment, Suïssa manté el sistema que inicialment reflectia la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, ja que el seu exèrcit és una milícia. Les armes a Suïssa són legals després que es ratifiqués en referèndum l’any 2011 mantenir el dret a la tinença d’armes amb un suport del 56%. De la mateixa manera que la marihuana és legal a Holanda i no tots els holandesos són uns addictes a la planta de l’alegria, les armes poden ser legals en un país i aquest país no ser un niu de violència i criminalitat.

Sí, molts em parlareu dels casos als Estats Units quan un alumne entra a una Universitat i mata a molts dels seus companys i tot seguit es suïcida. Però diríeu que s’han de prohibir els cotxes perquè molts joves els agafen sota els efectes de l’alcohol i provoquen accidents que acaben amb la seva vida i amb la de tercers? Òbviament la societat ha de propugnar uns valors de responsabilitat. Però que gran part d’una societat estigui malalta (tal i com ens diu el nostre amic Pablo Iglesias, on fa una gran defensa sobre el dret a la possessió d’armes aquí) és argument suficient per negar el dret a poder defensar-se a aquelles persones que sí que són fermes amb els principis de la responsabilitat i la lliure defensa? Hem de prohibir l’exercici de la lliure defensa de la població perquè una minoria en fa un ús desafortunat?

Estic segur que si els preguntem als qui fan torn de nit a les gasolineres si es sentirien més segurs amb una arma rere el mostrador, la majoria afirmaria amb rotunditat que sí, com alguns joiers que amaguen armes rere el mostrador per protegir-se en cas d'atracament. 

La prohibició no ha evitat que els terroristes tinguessin fusells AK-47. La prohibició no va evitar que Breivik assassinés a 77 persones a trets amb una pistola i un rifle. La prohibició tan sols va fer que els tres terroristes de París i Breivik tinguessin armes, però que la població no en tingués. Que la població no pogués defensar-se en igualtat de condicions. Que no pogués exercir el seu dret a la defensa.